Al llarg de la història del cinema, molta de la música que s'ha utilitzat no ha estat pensada per a servir de base a les imatges. I a més s'ha emprat, o bé de manera diegètica; és a dir pertanyent al mateix món de la ficció i alhora interactuant amb els personatges, o bé de manera extradiegètica; afegida fora de la ficció, i emfatitzant així el desenvolupament narratiu. Podem apreciar del que estem parlant amb aquesta escena de la pel·licula Birdman (2014) d'Alejandro González Iñárritu, en la que es barreja la música diegètica amb l'extradiegètica per tal d'accentuar la realitat i la ficció en el film.
La música clàssica en particular ha estat un recurs obligatori, sobretot als primers anys de l'aparició, quan el cinema encara no disposava de música específica. Fou necessari que autors provinents del camp de la mal anomenada 'música seriosa' com Camille Saint-Saëns (El asesinato del Duque de Guisa (1908)), Ippolitov-Ivanov (Stenka Razin (1908)) Sergei Prokofiev (Alexander Nevsky (1938)), Ivan el Terrible (1944)), Darius Milhaud (Espoir - Tierra de Teruel (1937)), Ralph Vaughan-Williams (Scott de la Antàrtida (1948)), dedicaren part de les seues obres al repertori de la música per a cinema.
Per tal de fer-nos una idea de quina manera la música dels clàssics ha estat emprada des dels inicis, i basant-nos amb la Internet Movie DataBase (IMDb), sobren algunes xifres com l' omnipresència de Mozart (de la mateixa manera que passa a la música per a publicitat) en més de mil pel·licules, la de Bach en nou-centes seixanta-dos i la de Wagner en quasi nou-centes.
De tots els directors és Stanley Kubrick (1928-1999) qui millor ha sabut emprar la música clàssica en tota la seua filmografia. Potser a la història del cinema no hi ha hagut cap cineasta que haja combinat de manera tan magistral la música clàssica amb la imatge com ho feu ell. Des de l'espectacular escena introductòria de 2001: Odissea a l'espai (1968), en la que l'evolució de la humanitat ve reforçada per l'Also Sprach Zaratrustha (Així va parlar Zaratrustha) de l'incommesurable músic postromàntic Richard Strauss, la bella escena de Barry Lyndon (1975) on podem escoltar el II moviment del Trio núm.2 en Mib Major de Franz Schubert, el Vals nº 2 de la Jazz Suite de Dimitri Shostakovich i la Música Ricercata de Gyorgy Ligeti en la perturbadora Eyes Wide Shut (1999), així com la Música per a Cordes, Percussió i Celesta de Bela Bartok al Resplandor (1980), probablement en una de les seqüències més encollidores del cinema.
Tot i això d'altres directors també han mostrat ser grans melòmans i han necessitat assolir les seues històries amb música d'altres èpoques. Cineastes com Francis Ford Coppola (1939-) autor de pel·licules com The Godfather amb aquesta escena de destrucció amb el Dies Irae del Requiem Kv. 626 de Mozart, o la mítica escena d'Apocalypse Now on apareix la Cavalcada de les Valquiries de Richard Wagner; Martin Scorsese (1942-) amb Toro Salvatge on sona de fons l'Intermezzo de la Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni o L'aviador amb la Tocatta i Fuga en Re menor de Johann Sebastian Bach; Woody Allen (1935-) Manhattan amb la cosmopolita Raphsody in Blue del nord americà George Gershwin) Match Point on sona de manera dramàtica la cançò del compositor francés George Bizet i cantada per Enrico Caruso, Mi par d'udir ancora, Amor i mort on sona a la seqüència final la Dansa del Tinent Kijé de Sergei Prokofiev.
Però potser, una de les escenes amb música clàssica que més m'ha impactat, és aquesta de Cadena Perpètua , on, de manera diegètica sona l'Ària 'Sull'aria... che soave zeffiretto' de les Bodes de Fígaro de Wolfgang Amadeus Mozart. L'escena és aclaparadors per l'impacte esborronador que provoca escoltar aquesta música en les circumstàncies de la pel·lícula.
De tots els directors és Stanley Kubrick (1928-1999) qui millor ha sabut emprar la música clàssica en tota la seua filmografia. Potser a la història del cinema no hi ha hagut cap cineasta que haja combinat de manera tan magistral la música clàssica amb la imatge com ho feu ell. Des de l'espectacular escena introductòria de 2001: Odissea a l'espai (1968), en la que l'evolució de la humanitat ve reforçada per l'Also Sprach Zaratrustha (Així va parlar Zaratrustha) de l'incommesurable músic postromàntic Richard Strauss, la bella escena de Barry Lyndon (1975) on podem escoltar el II moviment del Trio núm.2 en Mib Major de Franz Schubert, el Vals nº 2 de la Jazz Suite de Dimitri Shostakovich i la Música Ricercata de Gyorgy Ligeti en la perturbadora Eyes Wide Shut (1999), així com la Música per a Cordes, Percussió i Celesta de Bela Bartok al Resplandor (1980), probablement en una de les seqüències més encollidores del cinema.
Tot i això d'altres directors també han mostrat ser grans melòmans i han necessitat assolir les seues històries amb música d'altres èpoques. Cineastes com Francis Ford Coppola (1939-) autor de pel·licules com The Godfather amb aquesta escena de destrucció amb el Dies Irae del Requiem Kv. 626 de Mozart, o la mítica escena d'Apocalypse Now on apareix la Cavalcada de les Valquiries de Richard Wagner; Martin Scorsese (1942-) amb Toro Salvatge on sona de fons l'Intermezzo de la Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni o L'aviador amb la Tocatta i Fuga en Re menor de Johann Sebastian Bach; Woody Allen (1935-) Manhattan amb la cosmopolita Raphsody in Blue del nord americà George Gershwin) Match Point on sona de manera dramàtica la cançò del compositor francés George Bizet i cantada per Enrico Caruso, Mi par d'udir ancora, Amor i mort on sona a la seqüència final la Dansa del Tinent Kijé de Sergei Prokofiev.
Però potser, una de les escenes amb música clàssica que més m'ha impactat, és aquesta de Cadena Perpètua , on, de manera diegètica sona l'Ària 'Sull'aria... che soave zeffiretto' de les Bodes de Fígaro de Wolfgang Amadeus Mozart. L'escena és aclaparadors per l'impacte esborronador que provoca escoltar aquesta música en les circumstàncies de la pel·lícula.
