Compositors maleïts.

La música clàssica sempre ha tingut un lloc reservat als compositors més grans; aquells que nasqueren amb un indubtable talent demostrat al llarg de la seua carrera, moriren a una edat respectable i quedaren a la memòria col·lectiva de les posteriors generacions. En canvi, poc respecte ha guardat la història per a aquells que amb dots musicals extraordinares tingueren una prematura mort, habitualment per malalties infeccioses, quedant en l'oblit el seu curt però excepcional repertori. Afortunadament en tots els casos, part de l'obra o la totalitat d'aquesta es va poder recuperar per tal d'estudiar, editar, programar, i  enregistrar. Així, els músics dels quals anem a parlar tenen en comú els seus dons musicals innats, refutats per algun dels músics més grans, la seua mort precoç, a més de la recuperació posterior de la seua obra per tal de tornar-se a interpretar.

En primer lloc comencem per Juan Crisóstomo de Arriaga (1806-1826), músic bilbaí anomenat 'el Mozart basc', que tingué com a professor i gran valedor de la seua música a Luigi Bocherini (1760-1842) en la seua etapa parisenca. La seua música va ser enviada a son pare després de la mort per tuberculosi del compositor i va restar quasi mig segle fins que un net del seu germà descobrí algunes partitures abandonades a les golfes de la seua casa natal. L'obra conservada fins hui en dia conté tan sols vint-i-set peces entre les quals destaquen els Tres Quartets (núm.1 en Re m, núm. 2 en La M, núm. 3 en Mi b M), la Simfonia en Re M, i l'Obertura 'Los Esclavos Felices' . El repertori d'Arriaga ensuma olors beethovenianes així com accents romàntics a la manera de Schubert.

Continuem amb Hans Rott (1858-1884) músic vienés fill de pares artistes, la prematura mort dels quals no el va condicionar per tal de continuar els seus estudis al Conservatori de Viena. Breu company d'habitació de Gustav Mahler (1860-1911) qui a la mort de Rott afirmà que  la música havia perdut una figura incommensurable, a més d'un dels alumnes predilectes d'orgue d'Anton Bruckner (1824-1896) a qui elogiava per la seua capacitat d'improvisació sobre obres de Bach, la música de Rott va beure, com tota la seua generació, del wagnerisme que impregnava l'època. Tot i això a Johannes Brahms (1833-1897) no li va agradar la influència que Bruckner exercí amb algun dels alumnes i potser per aquest motiu el jove Rott va rebre dures crítiques per part del mestre alemany després de veure la seua 1a simfonia. Aquest fet va capgirar la carrera del talentós músic fins a enfonsar-se en una greu depressió que el va fer ingressar en un dels hospitals psiquiàtrics de Viena on tres anys després va esdevenir la seua mort per tuberculosi.

Seguim la llista amb Vassili Kalínnikov (1866-1900), músic nascut a la ciutat russa d'Oriol que mostrà aptituds excepcionals per a la composició, tot i que la pobresa de la família no li permeté estudiar al conservatori. Amb dihuit anys marxà a Moscou per tal d'estudiar fagot a l'Escola de la Societat Filharmònica mitjançant una beca. En el cas de Kalínnikov fou P.I.Txaikovsky (1840-1893) qui intercedí per tal que fora nomenat director del Teatre Malïy a Sant Petersburg per aconseguir un any després el càrrec de director assistent al Teatre Italià de Moscou. Cap al final de la seua vida, va rebre ajuda financera mitjançant el suport de S. Rakhmàninov (1873-1943) fins que morí per tuberculosi a l'edat de trenta-quatre anys. Tant la seua  Símfonia núm. 1 com la Serenata per a Cordes s'han convertit en part del repertori habitual de les orquestres russes.

El nostre següent protagonista és George Butterworth (1885-1916), músic londinenc que des de ben jove  mostrà el seu talent musical. Després de passar per l'Aysgarth Preparatory School assistí amb dinou anys a la prestigiosa Trininty College d'Oxford per tal d'estudiar composició amb Cecil Sharp (1859-1924) i Ralph Vaughan Williams (1872-1958) que a la fi resultaria ser un dels millors amics i més influents músics. Butterworth no ens ha deixat un gran llegat musical d'entre altres coses perquè destruí moltes  de les obres que no considerava dignes. Afortunadament han sobreviscut peces com el Cicle de cançons sobre poemes de A.E. Housman o The Banks of Green Willow, obres que ens recorden a la música romàntica nacional anglesa de tradició folklorista pròpia dels seus antecessors.

Ja per a finalitzar aquesta llista de compositors maleïts, en aquest cas compositora, parlarem de Marie-Juliette Olga Boulanger més coneguda per Lili Boulanger (1893-1918) que amb dinou anys guanyà el prestigiós Prix de Rome. Alumna avantajada va rebre classes de la seua germana Nadia Boulanger (1887-1979), que ha resultat una de les més prestigioses pedagogues del s. XX, i de Gabriel Fauré (1845-1924) potser un dels músics més destacats i influents dintre de l'escola francesa. A més va rebre influència del París dels ballets russos, d'Stravinsky, de Debussy, de Ravel. En les seues últimes composicions va explorar la politonalitat, recurs molt de moda en l'escena francesa, i que és pot observar en el seu Pie Jesu  tot i que en general el seu estil podria classificar-se com de post-romàntic com en aquest Psalm 130. La seua mort a l'edat de vint-i-quatre  anys per tuberculosi esdevingué tràgica per a la seua germana que des d'aleshores mai més compongué.

Dones compositores a la història de la música occidental

El paper de la dona a la història de la música ha estat completament oblidat per part dels estudiosos; i és que als llibres de capçalera com l'Atles de Michels Ulrich o la imprescindible Història de la música occidental de Donald Grout, Claude Palisca i Peter Burkholder, l'aparició de les compositores no passa de ser més que un fet anecdòtic. Potser perquè existeixen poques models amb les quals basar-se i justificar l'existència musical. iI es que així ho afirmava Fanny Mendelssohn (1805-1847) quan deia que, si fins aleshores les dones no havien compost, com ho podria fer ella.

Jeunes filles au piano - Pierre Auguste Renoir (1892)

Amb quasi tota seguretat, un bon nombre d'obres foren escrites per dones o bé de manera anònima o bé baix algun pseudònim masculí evitant així problemes per gosar de dedicar-se a una feina destinada als homes. Afortunadament, no sempre fou així i des del s. XII amb figures com Hildergarda von Bingen, la trobadora Beatriu de Dia o la joglaressa Tarsiana un bon nombre de dones han quedat a la història.

Al Renaixement, tot i que l'accés a la música estava restringit a l'àmbit privat i casolà apareixen personatges importants  com la toscana Maddalena Casulana (1544-1590) que fou la primera dona a imprimir i publicar, en aquest cas madrigals, en la història de la música occidental; Vittoria Aleotti (1575-1646) compositora d'un bon nombre de motets i madrigals així com organista, clavecinista i directora. A cavall entre el Renaixement i el Barroc existí la italiana Francesca Caccini (1587-1640) coneguda com la Monteverdi de Florencia, destacà en totes les vessants musicals que exercí.

Al Barroc destaquen figures com les de Chiara Margarita Cozzolani (1602-1678) que va publicar quatre reculls musicals, tres dels quals dedicats a madrigals, la seva primera publicació, Primavera di fiori musicali, s'ha perdut; la veneciana Barbara Strozzi (1619-1677) que publicà diversos volúms de música vocal; Antonia Padoani Bembo (1640-1720) que va compondre majoritàriament obres de gèneres vocàlics com òpera, cantata i Te Deums i finalment la francesa Elisabeth-Claude Jacquet de la Guerre (1666-1729) que fou l'única compositora en el cercle intel·lectual femení de Lluís XIV junt amb escriptores notables com Madame de Scudery, Madame de La Fayette i Madame de Sévigné.

Ja al classicisme, com que l'ambient musical es desenvolupa a l'Arxiducat d'Àustria és allà on trobem les següents figures. Així doncs en primer lloc apareix la vienesa d'origen espanyol Marianna Martínez (1744-1812) deixeble de Haydn. Probablement una de les figures més importants del classicisme tot i que mai exercí oficialment d'intèrpret o de compositora per la seua condició social. Maria Theresa von Paradis (1759-1824) cega des dels cinc anys trobà en la interpretació i la composició un consol per tal de minvar la seua invalidesa. Va escriure òperes, cantates, peces corals, concerts per a piano, peces per a cambra i per a teclat i finalment Maria Anna Mozart (1751-1829) fins fa molt pocs anys no s'ha sabut que moltes de les composicions de la seua llibreta d'apunts són pròpies, però  també molta de la seua obra s'haja perdut, ja que al'època els escrits i les obres de les dones quedaven en la ignorància.

Al romanticisme la presència de la dona sembla més substancial, tot i que en cap moment s'aplega a la professionalització i en casos com els de Fanny Mendelssohn (1805-1847), Clara Schumann (1819-1896) i Alma Mahler (1879-1964) s'ha descobert que els seus respectius familiars es van apropiar de les seues obres, relegant-les a l'anonimat com a compositores.

Ja al s. XX dues figures, en aquest cas germanes, destaquen per sobre de la resta. I es que les Boulanger foren compositores que es guanyaren el respecte del món de la música. El 1913, Lili Boulanger (1893-1918) guanyà el Premi Roma per la seua cantata Faust et Helene. Nadia Boulanger (1887-1979) destacà més per la seua faceta de pedagoga, ja que decidí abandonar la composició a la temprana mort de la seua germana. Entre els seus alumnes destaquen personatges il·lustres en la història moderna de la música occidental com Aaron Copland, Astor Piazzola, Leonard Bernstein o Philip Glass.