El fenomen de la música escrita a partir d'altra o d'altres músiques, el que s'anomena com a Metamúsica o prèstec musical, és un fenomen que existeix des que la música començà a quedar reflectida en la partitura. I és amb el surgiment de la música impresa quan, per interés comercial, va començar a tenir importància.
Així, ja al s. XI al Tractat "Musica Enchiriadis", on es troben les composicions polifòniques més antigues que es conserven, apareixen cantus firmi propis del cant pla gregorià a la veu superior, mentre que a la veu o veus inferiors és el compositor qui afegeix música original. Compondre a partir de la tècnica del cantus firmus fou una de les normes generals durant els següents segles tot i que el cantus firmus apareixia a la veu del tenor.
Un dels exemples de reutilització més rellevants a la història de la música és el de la cançó popular d'orige desconegut L'homme armé, amb la que es compongueren al voltant de 40 misses. Autors com els francoflamencs Josquin Desprez, Johannes Ockeghem, Jacob Obrecht, Guillaume Dufay, Pierre de La Rue, l'italià Giovanni Pierluidi da Palestrina o l'espanyol Cristobal de Morales al renaixement així com l'escocés Karl Jenkins, el neozelandes Christopher Marshall, l'estadunidenc Mark Alburger o el canadenc Marc-André Hamelin al s. XX, utilitzaren aquesta melodia com a base músical.
En el Barroc els exemples es multipliquen, inclosa la reutilització d'obres pròpies tot i que aquest recurs no fou molt ben vist per alguns historiadors musicals del s.XIX . I és que sols ens cal recordar la famosa ària de G.F.Häendel Lascia ch'io pianga de l'òpera Rinaldo (1711) que adquireix la forma definitiva en l'aria Lascia la spina de l'oratori Il trionfo del Tempo e del Disinganno (1707) però que té el seu origen en una breu sarabanda de l'òpera Almira (1705) del mateix Häendel escrita dos anys abans. Posteriorment fou Franz Liszt qui la utilitzà en l'obra per a piano Sarabande und Chaconne aus dem Singspiel Almira. Curiosament a Bach en contades ocasions se'l criticà pel reciclatge de la seua pròpia música tot i que ho feu en certa freqüència: Per exemple, transforma el Preludi de la Partita nº3 en Mi M. BWV 1006 en la Simfonia de la Cantata BWV 29, afegeix el cor inicial de la Cantata BWV 110 a partir de l'Obertura de la Suite Orquestral nº 4 BWV 1069 , recicla extenses seccions en la famosa Misa en si menor com el Gloria in Excelsis que procedeixen de la Cantata Gloria in excelsis Deo BWV 191 o l'Ossana reelabora a partir del Coral inicial de la Cantata BWV 215. A més va fer nombroses transcripcions organístiques dels concerts orquestrals d'Antonio Vivaldi com el Concert per a Organ en Re m BWV 596 a partir del Concert per a 2 Violins i Violoncel en Re m RV 565 o el Concert per a Organ en Sol M BWV 592 a partir del Concert per a corda en Sol M del príncep Sachsen-Weimar.
Ja al Classicisme tenim clars exemples de la reutilització; com fa Mozart, tant de material propi o del material alié. Les 6 variacions Salve tu Domine KV 398 a partir de l'aria Salve tu Domine de l'Òpera Gli astrologi Immaginari (1779) de l'italià Giovanni Paisiello són bon exemple. O del que fa Beethoven sobre el propi Mozart en les 12 variacions sobre l'aria Se vuol ballare per a piano i violí de les Noces de Figaro (1785) o sobre l'aria See the conqu'ring hero comes de l'oratori de Häendel Judas Macabeo (1746) en altres 12 variacions per a Violoncel i Piano.
En ple Romanticisme trobem una de les obres més emprades per a servir de base, i no és altra que la virtuosística Capriccio Op 1 nº24 (1819) de Niccolo Paganini. Així autors com l'hongarés Franz Liszt la utilitza en l'Etude 6, els alemanys Johannes Brahms en les Variacions sobre un Tema de Paganini Op. 35 i Robert Schumann en els Estudis després de Paganini Op. 3. Ja al segle XX són el rus Sergei Rachmaninov en la Rapsòdia sobre un tema de Paganini Op. 43, els polonesos Witold Lutoslawksi en les Variacions Paganini per a dos pianos i Karol Szymanoski en els 3 Caprices of Paganini Op. 40 per a Violí i piano els qui reutilizen el material.
Ja per a finalitzar inclourem compositors com; Gabriel Fauré que acostumava a reciclar material escrit anteriorment; com la famosa Sicilienne que compongué el 1893 per a una obra teatral que va ser finalment abandonada, posteriorment el 1898 la reinstrumentà per a Violoncel i piano i finalment el mateix any la reutilitzà per la música incidental de l'obra teatral Pelléas et Mélisande. O Igor Stravinsky que utilitzà música, en la que es considera la primera obra neoclàssica Pulcinella, escrita per Giovanni Pergolesi (més tard es demostrà que gran part havia pogut ser escrita per altres compositors).
Diu Tomás Marco en l'apartat "Música sobre músicas" de l'assaig Pensamiento musical y S. XX, que la dificultat resideix en saber perquè la nova postmodernitat presenta la reutilització un nou camí en l'horitzó quan la reutilizació ha existit sempre.
