Música i Filosofia. L'Estètica Musical

Al llarg de la història, la música no sempre ha estat considerada una expressió artística, és més, en alguna època se l'ha considerada una activitat pròpia de serfs. La història de la música ha tingut una història diferenciada de la resta d'arts. En la Antiga Grècia per exemple, la paraula i la poesia estaven en un ordre superior al so musical.

Pel que fa a la poesia, la relació històrica és molt estreta, tant que fins al s XVII a penes hi ha una música intrumental pura i deslligada de la veu i el text. Tant és així que algunes teories molt importants parlen d'un orige comú entre ambdós, com bé ens diu Blasina Cantizano Vázquez (Professora de la Universitat d'Almeria) en el següent article:
https://webs.ucm.es/info/especulo/numero30/poemusi.html.

"Art Collage" per Pixabay Lice

La música comporta a més altre problema al llarg de la història, ja que no és fins fa relativament poc que s'ha pres consciència del seu passat. Els músics no van tenir mai necessitat de perpetuar-la i el passat musical mai ha sigut un model vàlid de reflexió. Així ha tingut com a conseqüència  que la història de la música haja estat apartada de la història oficial de l'art. A més, podríem afegir-li el caràcter utilitari que la música ha portat en la història; bé per a acompanyar textos, poesia o actes de tota mena o bé com a simple distracció.

Tot i això, hauríem de preguntar-nos quines han sigut les causes que han permés que la música es perpetue al llarg del temps. Potser per la transmissió oral de generació en generació i d'un lloc a un altre, d'una manera que les altres arts no han pogut fer-ho. 

Per tal de comprendre una mica més el concepte de l'estètica musical i la seua evolució adjunte els següents articles tant sobre la història de la música com de la història de l'estètica musical.

• Un descenso por la estética musical desde Boulez a Beethoven. Revista Campus Digital.

http://edit.um.es/campusdigital/un-descenso-por-la-estetica-musical-desde-boulez-a-beethoven/

• Pretty much the whole history of music, explained in 5 minutes by Leonard Bernstein. Classic FM.

https://www.classicfm.com/composers/bernstein-l/guides/whole-history-of-music/

• The Music and Languages Frontiers Lab. MFL

http://www.musiclanguagefrontiers.com/

Música i Escena. Breu història de la música incidental

Des de l'Antiga Grècia, la música ha anat lligada indefectiblement a l'escena, bé per tal de reforçar l'acció, bé per a unir distintes escenes o bé per a entretenir al públic durant els descansos. Aquesta unió entre música i teatre ha anat creant distints gèneres al llarg de la història com l'òpera, la música incidental, el musical i més recentment al s. XX, les bandes sonores.

Entre els exemples més coneguts dels compositors clàssics trobem Egmont de L.V. Beethoven a partir de l'obra de Goethe, Somni d'una nit d'estiu de F. Mendelssohn a partir de l'obra de W. Shakespeare, Peer Gynt d'Edvar Grieg basada en l'obra homònima d'Ibsen o El Retaule de Maese Pedro de M. de Falla a partir del Quixot de M. Cervantes.

L'Òpera es tracta d'una art escènica amb text dramàtic escrit o adaptat expressament que s'escenifica cantant; tot i que poden existir parts parlades, amb acompanyament orquestral i una posada en escena teatral. Com es coneix en l'actualitat naix a les acaballes del S. XVI a les petites corts d'Itàlia amb els precedents dels madrigals, els balls de màscares, així com altres espectacles de la cort del Renaixement on hi intervenen figurants, música i ball. És l'Orfeu de C. Monteverdi,  basada en la Fabula del personatge de la mitologia grega, l'òpera que té l'honor de ser una de les primeres òperes que encara es programen de manera regular.

"Broadway" per Adib Roy
baix llicència CC BY-NC-ND 2.0

Més recentment, als inicis del s. XX, apareix el que hui dia coneguem com a Teatre Musical o Musical, amb la mateixa idea de combinar teatre, música; però amb la novetat d'incloure  la dansa així com parts parlades barrejades amb parts cantades.  D'entre les obres més conegudes trobem West Side Story  de L. Bernstein basada en Romeu i Julieta de W. Shakespeare adaptada als temps moderns, Els Miserables de C.M. Schönberg a partir de la novel·la homònima de V. Hugo o El fantasma de l'Òpera d'A. Ll. Weber basada en la novel·la gòtica de Gastón Leroux. 

La música per al cine sonor comença al 1926 quan la Warner realitza la primera pel·lícula amb so sincronitzat; El cantor de jazz. D'entre els primers compositors que van tractar d'adaptar el seu propi llenguatge al del cinema, trobem E. Satie, C. Saint-Saëns, S. Prokofiev, D. Milhaud, D. Shostackovich i A. Honneger. El 1953 amb l'arribada del So Estereo, dotarà als compositors de noves possibilitats. Els darrers anys bandes sonores com La Guerra de les Galàxies, Indiana Jones, ET. totes elles de John Williams, La Missió de Ennio Morricone o Esmorzar amb diamants d'Henry Mancini han quedat a la memòria col·lectiva com a clàssics de la música. 

Per a finalitzar i per tal de comprendre l'efecte de la música a l'escena deixe aquests vídeos que ho il·lustren a la perfecció. "Com canvia el sentit de l'escena canviant la música" https://www.youtube.com/watch?v=Xl2lqBonAk0; "L'efecte de la música en el cine" https://www.youtube.com/watch?v=jWzr9MOZBb4

Música i Matemàtiques. La teoria de les esferes

Pitàgores parlava d’una estructura de l’Univers basada en les proporcions matemàtiques i, segons ell, la seva essència es podia explicar a través dels nombres. També va afirmar que les distàncies entre els planetes tenien exactament les mateixes proporcions que existien entre els sons de l’escala musical que eren considerats com harmònics o consonants. Així doncs, el Sistema Solar estaria format per deu esferes que farien òrbites al voltant del Sol i cadascuna d’elles emetria un so semblant al d’un projectil quan passa a través de l’aire. Les més properes emetrien tons greus, mentre que les més allunyades n’emetrien d’aguts. 

"Harmonices Mundi" per wikipedia 
baix llicència CC BY-NC-ND 2.0

Alguns pensadors de l’Antiguitat van recolzar la teoria de les esferes, com ara Plató, Ciceró, Arístides Quintilianus i Ptolemeu; d’altres, com Aristòtil, van dir que, encara que aquesta teoria tenia molta gràcia i originalitat, no deixava de ser falsa. 

Posteriorment, Kepler es va recolzar en els mites de Plató i en el sistema de Copèrnic que deia que el Sol era el centre entorn al qual giraven els planetes. Segons Kepler, el model de l’Univers estava basat en la geometria, ja que creia que entre les òrbites dels sis planetes coneguts aleshores estaven inscrits els cinc sòlids perfectes (cub, tetraedre, dodecaedre, icosàedre i octaedre). Va estudiar acuradament les òrbites dels planetes per tal d’establir una relació entre el seu moviment amb la teoria musical. Finalment, en el seu llibre Harmonices Mundi, va postular que les velocitats angulars de cada planeta produïen sons consonants. Un cop assimilada aquesta creença, va escriure sis melodies, de forma que cadascuna corresponia a un planeta diferent. En fer-ne la combinació, aquestes melodies podien produir quatre acords diferents, essent un d’ells l’acord produït en el moment del principi de l’Univers i un altre produït al final. Ara comprovarem si realment aquesta teoria es compleix, però abans haurem de conèixer quines eren aquestes proporcions harmòniques que va estudiar Pitàgores amb l’ajut del monocordi. 

Funcionament del monocordi per wikimand
baix llicència CC BY-NC-ND 2.0

Pitàgores feia els seus experiments amb un instrument d’una sola corda, el monocordi. Amb aquest instrument descobrí que el nombre de vibracions d’una corda és inversament proporcional a la seva llargada, és a dir, que una corda llarga produeix menys vibracions que una de curta i que, per tant, com més llarga sigui una corda més greu sonarà i com més curta, més agut. A més d’aquest principi general, Pitàgores va establir numèricament la part de corda que s’ha de fer sonar per produir un interval determinat respecte del so principal, és a dir, les relacions numèriques entre els diferents graus de l’escala major. 

Per tal de descobrir el funcionament del monocordi adjunte una pàgina web ben interessant; http://www.arkfrequencies.com/an-aeolian-monochord-2014/

L'evolució de l'harmonia des de l'Antiga Grècia fins al Postromanticisme

Si per melodia entenem l’aspecte horitzontal de la música (successió d’altures amb caràcter expressiu) l’harmonia representa l’aspecte vertical (simultaneïtat sonora o blocs d’acords). Tot i això no sempre ha sigut així; sols hem de recordar que a l’Antiga Grècia el concepte HARMONIA feia referència a les diferents escales o modes ordenats de manera descendent, és a dir en sentit horitzontal, i que conformava el sistema musical grec.

Fins a l’arribada del Barroc, la simultaneïtat sonora era resultat de la combinació de les distintes melodies de l’obra, és a dir, del contrapunt; sense tenir així cap classe de consciència d’acord. El concepte vertical del terme no va quedar fonamentat fins que Jean Philippe Rameau el 1722 va traure a la llum el seu “Tractat d’harmonia reduïda als seus principis naturals” justificant així l’acord triàdic (format per terceres superposades) en el fenomen físic-harmònic. Per tant, l’interval simultani és la base dels fonaments de l’harmonia.

Autors com J. Chailley o Maneveau, argumenten que la història de l’harmonia ha sigut la història de la conquesta de la dissonància, tenint en compte que l’harmonia va anar integrant a poc a poc els distints harmònics de l’acord: Així en l’Edat Mitjana els intervals consonants eren la 8a, la 5a i la 4a (Consonàncies perfectes), durant el Renaixement s’introdueix la 3a com a consonància, en el Barroc la 7a entra a formar part de l’acord com a dissonància, la 9a en el Classicisme i Romanticisme i a l’Impressionisme l’ús dels acords afegits com la 4a o la 6a.