L'evolució de l'harmonia des de l'Antiga Grècia fins al Postromanticisme

Si per melodia entenem l’aspecte horitzontal de la música (successió d’altures amb caràcter expressiu) l’harmonia representa l’aspecte vertical (simultaneïtat sonora o blocs d’acords). Tot i això no sempre ha sigut així; sols hem de recordar que a l’Antiga Grècia el concepte HARMONIA feia referència a les diferents escales o modes ordenats de manera descendent, és a dir en sentit horitzontal, i que conformava el sistema musical grec.

Fins a l’arribada del Barroc, la simultaneïtat sonora era resultat de la combinació de les distintes melodies de l’obra, és a dir, del contrapunt; sense tenir així cap classe de consciència d’acord. El concepte vertical del terme no va quedar fonamentat fins que Jean Philippe Rameau el 1722 va traure a la llum el seu “Tractat d’harmonia reduïda als seus principis naturals” justificant així l’acord triàdic (format per terceres superposades) en el fenomen físic-harmònic. Per tant, l’interval simultani és la base dels fonaments de l’harmonia.

Autors com J. Chailley o Maneveau, argumenten que la història de l’harmonia ha sigut la història de la conquesta de la dissonància, tenint en compte que l’harmonia va anar integrant a poc a poc els distints harmònics de l’acord: Així en l’Edat Mitjana els intervals consonants eren la 8a, la 5a i la 4a (Consonàncies perfectes), durant el Renaixement s’introdueix la 3a com a consonància, en el Barroc la 7a entra a formar part de l’acord com a dissonància, la 9a en el Classicisme i Romanticisme i a l’Impressionisme l’ús dels acords afegits com la 4a o la 6a.