Compositors maleïts.

La música clàssica sempre ha tingut un lloc reservat als compositors més grans; aquells que nasqueren amb un indubtable talent demostrat al llarg de la seua carrera, moriren a una edat respectable i quedaren a la memòria col·lectiva de les posteriors generacions. En canvi, poc respecte ha guardat la història per a aquells que amb dots musicals extraordinares tingueren una prematura mort, habitualment per malalties infeccioses, quedant en l'oblit el seu curt però excepcional repertori. Afortunadament en tots els casos, part de l'obra o la totalitat d'aquesta es va poder recuperar per tal d'estudiar, editar, programar, i  enregistrar. Així, els músics dels quals anem a parlar tenen en comú els seus dons musicals innats, refutats per algun dels músics més grans, la seua mort precoç, a més de la recuperació posterior de la seua obra per tal de tornar-se a interpretar.

En primer lloc comencem per Juan Crisóstomo de Arriaga (1806-1826), músic bilbaí anomenat 'el Mozart basc', que tingué com a professor i gran valedor de la seua música a Luigi Bocherini (1760-1842) en la seua etapa parisenca. La seua música va ser enviada a son pare després de la mort per tuberculosi del compositor i va restar quasi mig segle fins que un net del seu germà descobrí algunes partitures abandonades a les golfes de la seua casa natal. L'obra conservada fins hui en dia conté tan sols vint-i-set peces entre les quals destaquen els Tres Quartets (núm.1 en Re m, núm. 2 en La M, núm. 3 en Mi b M), la Simfonia en Re M, i l'Obertura 'Los Esclavos Felices' . El repertori d'Arriaga ensuma olors beethovenianes així com accents romàntics a la manera de Schubert.

Continuem amb Hans Rott (1858-1884) músic vienés fill de pares artistes, la prematura mort dels quals no el va condicionar per tal de continuar els seus estudis al Conservatori de Viena. Breu company d'habitació de Gustav Mahler (1860-1911) qui a la mort de Rott afirmà que  la música havia perdut una figura incommensurable, a més d'un dels alumnes predilectes d'orgue d'Anton Bruckner (1824-1896) a qui elogiava per la seua capacitat d'improvisació sobre obres de Bach, la música de Rott va beure, com tota la seua generació, del wagnerisme que impregnava l'època. Tot i això a Johannes Brahms (1833-1897) no li va agradar la influència que Bruckner exercí amb algun dels alumnes i potser per aquest motiu el jove Rott va rebre dures crítiques per part del mestre alemany després de veure la seua 1a simfonia. Aquest fet va capgirar la carrera del talentós músic fins a enfonsar-se en una greu depressió que el va fer ingressar en un dels hospitals psiquiàtrics de Viena on tres anys després va esdevenir la seua mort per tuberculosi.

Seguim la llista amb Vassili Kalínnikov (1866-1900), músic nascut a la ciutat russa d'Oriol que mostrà aptituds excepcionals per a la composició, tot i que la pobresa de la família no li permeté estudiar al conservatori. Amb dihuit anys marxà a Moscou per tal d'estudiar fagot a l'Escola de la Societat Filharmònica mitjançant una beca. En el cas de Kalínnikov fou P.I.Txaikovsky (1840-1893) qui intercedí per tal que fora nomenat director del Teatre Malïy a Sant Petersburg per aconseguir un any després el càrrec de director assistent al Teatre Italià de Moscou. Cap al final de la seua vida, va rebre ajuda financera mitjançant el suport de S. Rakhmàninov (1873-1943) fins que morí per tuberculosi a l'edat de trenta-quatre anys. Tant la seua  Símfonia núm. 1 com la Serenata per a Cordes s'han convertit en part del repertori habitual de les orquestres russes.

El nostre següent protagonista és George Butterworth (1885-1916), músic londinenc que des de ben jove  mostrà el seu talent musical. Després de passar per l'Aysgarth Preparatory School assistí amb dinou anys a la prestigiosa Trininty College d'Oxford per tal d'estudiar composició amb Cecil Sharp (1859-1924) i Ralph Vaughan Williams (1872-1958) que a la fi resultaria ser un dels millors amics i més influents músics. Butterworth no ens ha deixat un gran llegat musical d'entre altres coses perquè destruí moltes  de les obres que no considerava dignes. Afortunadament han sobreviscut peces com el Cicle de cançons sobre poemes de A.E. Housman o The Banks of Green Willow, obres que ens recorden a la música romàntica nacional anglesa de tradició folklorista pròpia dels seus antecessors.

Ja per a finalitzar aquesta llista de compositors maleïts, en aquest cas compositora, parlarem de Marie-Juliette Olga Boulanger més coneguda per Lili Boulanger (1893-1918) que amb dinou anys guanyà el prestigiós Prix de Rome. Alumna avantajada va rebre classes de la seua germana Nadia Boulanger (1887-1979), que ha resultat una de les més prestigioses pedagogues del s. XX, i de Gabriel Fauré (1845-1924) potser un dels músics més destacats i influents dintre de l'escola francesa. A més va rebre influència del París dels ballets russos, d'Stravinsky, de Debussy, de Ravel. En les seues últimes composicions va explorar la politonalitat, recurs molt de moda en l'escena francesa, i que és pot observar en el seu Pie Jesu  tot i que en general el seu estil podria classificar-se com de post-romàntic com en aquest Psalm 130. La seua mort a l'edat de vint-i-quatre  anys per tuberculosi esdevingué tràgica per a la seua germana que des d'aleshores mai més compongué.

La Música Clàssica en publicitat

Tot i que podem pensar que no escoltem música clàssica quotidianament, res més lluny de la realitat, perquè aquesta inunda les nostres vides. L'ús de la música clàssica en publicitat sempre ha estat present, probablement perquè la unió de composicions de Bach, Mozart, Beethoven, Chopin, Prokofiev o Stravinsky amb productes que intencionadament percebem com a atemporals, sol aconseguir resultats satisfactoris.

Com bé dèiem a l'article Música i Psicologia. La musicoteràpia, segurament no existeix res que produïsca més impacte sobre el cervell que la música. I és per això que els creatius publicitaris es recolzen del contingut emocional d'una determinada música per a crear estats d'ànims en el públic i projectar-lo cap a la marca i la manera de percebre-la. 

Un exemple ben clar del que estem parlant, és l'anunci que feu American Express el 2009 per a l'audiència nord americana, en el qual s' utilitza el Preludi de la 1a Suite per a Violoncel de J. S. Bach. En l'anunci se'ns parla d'emocions en els objectes quotidians, percebuts erròniament com formes recognoscibles, amb el fenomen conegut com a paridòlia. 

Un altre example, en aquest cas del Hyundai Sonata realitzat el 2011 per a l'audiència canadenca, en el que s'empra el Rondó Alla Turca de la Sonata no 11 en La M de W. A. Mozart per tal de mostrar-nos l'elegància, ordre i perfecció del cotxe, barreja del fet sonor amb el punt visual. 

Seguint amb Mozart, tenim el cas de l'anunci que Mc Donald's realitzà el 2014 per a Colòmbia, en el que apareix el Duo de Papageno i Papagena de La Flauta Màgica per tal d'entendre el producte de manera desenfadada i divertida.

Cartell Publicitari SONY. Anys 70

I ja per deixar a Mozart, tot i que la música del mestre austríac és probablement la més emprada en publicitat, tenim l'Adagio del Concert per a piano no 23, que serveix de sintonia per a la companyia aèria Air France en el que de manera idealitzada se'ns presenta la idoneïtat i comoditat de viatjar amb la companyia.

Amb alguna variació i barreja de música orquestral i música electrònica trobem la 5a Simfonia de l'últim representant del classicisme vienés com fou L. V. Beethoven, per tal d'il·lustrar la modernitat i grandesa de la companyia nord-americana Intel. Com a curiositat s'ha de destacar la manera perfecta en què el motiu d'aquesta simfonia (sol, sol, sol, mib) casa amb l'àudio corporatiu de la companyia. 

En el següent exemple realitzat el 2017 de la companyia de videojocs Zinga se'ns mostra de quina manera els creatius poden enganyar a l'audiència pel fet d'ensenyar-nos unes imatges, que res tenen a veure amb la realitat, barrejades amb la  melancòlica Liebestraum (Cançò d'amor) de l'inesgotable F. Liszt i que curiosament, de nou, Mc Donald's  també l'empra per a reforçar la melangia que suscita el passat.

Un altre anunci publicitari, ben curiós i a l'hora encertat és el que fa la companyia nord-americana d'entrepans Subway amb l'Obertura 1812 de P. I. Txaikovski que vincula amb un seguit d'imatges, l'experiència de menjar un entrepà i el moment culminant de l'obra.

Un exemple, que destaca per la seua espectacularitat, és el que el 2008 la companyia Sony  realitzà amb l'Obertura de l'Opera La Gazza Ladra de G. Rossini. En l'anunci, i per tal de ressaltar les qualitats del nou producte que llençava la companyia japonesa, les imatges, de gran impacte visual, anaven enllaçades amb una perfecta coordinació en els moments més sublims de la composició. 

Ja per acabar, tot i que els exemples són inabastables, mostrarem una peça protagonitzada pel mateix I. Stravinsky en un assaig d'un dels fragments del seu ballet Pulcinella. En l'assaig, el músic rus tracta de fer comprendre als executants la necessitat de millorar la interpretació, inclòss quan semblava perfecta. Així la companyia alemanya BMW tracta de fer-se amb el missatge transmés a les imatges: "Si hi ha alguna cosa que es puga millorar, millorem-la"