Reciclatge musical. Música sobre música.

El fenomen de la música escrita a partir d'altra o d'altres músiques, el que s'anomena com a Metamúsica o prèstec musical, és un fenomen que existeix des que la música començà a quedar reflectida en la partitura. I és amb el surgiment de la música impresa quan, per interés comercial, va començar a tenir importància. 

Així, ja al s. XI al Tractat "Musica Enchiriadis", on es troben les composicions polifòniques més antigues que es conserven, apareixen cantus firmi propis del cant pla gregorià a la veu superior, mentre que a la veu o veus inferiors és el compositor qui afegeix música original. Compondre a partir de la tècnica del cantus firmus fou una de les normes generals durant els següents segles tot i que  el cantus firmus apareixia a la veu del tenor.

Un dels exemples de reutilització més rellevants a la història de la música és el de la cançó popular d'orige desconegut L'homme armé, amb la que es compongueren al voltant de 40 misses. Autors com els francoflamencs Josquin Desprez, Johannes Ockeghem, Jacob Obrecht, Guillaume Dufay, Pierre de La Rue, l'italià Giovanni Pierluidi da Palestrina  o l'espanyol Cristobal de Morales al renaixement així com l'escocés Karl Jenkins, el neozelandes Christopher Marshall, l'estadunidenc Mark Alburger o el canadenc Marc-André Hamelin al s. XX, utilitzaren aquesta melodia com a base músical.

En el Barroc els exemples es multipliquen, inclosa la reutilització d'obres pròpies tot i que aquest recurs no fou molt ben vist per alguns historiadors musicals del s.XIX . I és que sols ens cal recordar la famosa ària de G.F.Häendel Lascia ch'io pianga de l'òpera Rinaldo  (1711) que adquireix la forma definitiva en l'aria Lascia la spina de l'oratori Il trionfo del Tempo e del Disinganno (1707) però que té el seu origen en una breu sarabanda de l'òpera Almira (1705) del mateix Häendel escrita dos anys abans. Posteriorment fou Franz Liszt qui la utilitzà  en l'obra per a piano Sarabande und Chaconne aus dem Singspiel Almira. 

Curiosament a Bach en contades ocasions se'l criticà pel reciclatge de la seua pròpia música tot i que ho feu en certa freqüència: Per exemple, transforma el Preludi de la Partita nº3 en Mi M. BWV 1006 en la Simfonia de la Cantata BWV 29, afegeix el cor inicial de la Cantata BWV 110 a partir de l'Obertura de la Suite Orquestral nº 4 BWV 1069 , recicla extenses seccions en la famosa Misa en si menor com el Gloria in Excelsis  que procedeixen de la Cantata Gloria in excelsis Deo BWV 191 o l'Ossana reelabora a partir del Coral inicial de la Cantata BWV 215. A més va fer nombroses transcripcions organístiques dels concerts orquestrals d'Antonio Vivaldi com el Concert per a Organ en Re m BWV 596 a partir del Concert per a 2 Violins i Violoncel en Re m RV 565 o el Concert per a Organ en Sol M BWV 592 a partir del Concert per a corda en Sol M del príncep Sachsen-Weimar.

Ja al Classicisme tenim clars exemples de la reutilització; com fa Mozart, tant de material propi o del material alié.  Les 6 variacions Salve tu Domine KV 398 a partir de l'aria Salve tu Domine de l'Òpera Gli astrologi Immaginari (1779) de l'italià Giovanni Paisiello són bon exemple. O del que fa Beethoven sobre el propi Mozart en les 12 variacions sobre l'aria Se vuol ballare per a piano i violí de les Noces de Figaro (1785) o  sobre l'aria See the conqu'ring hero comes de l'oratori de Häendel Judas Macabeo (1746) en altres 12 variacions per a Violoncel i Piano.

En ple Romanticisme trobem una de les obres més emprades per a servir de base, i no és altra que la virtuosística Capriccio Op 1 nº24 (1819) de Niccolo Paganini. Així autors com l'hongarés Franz Liszt la utilitza en l'Etude 6, els alemanys Johannes Brahms en les Variacions sobre un Tema de Paganini Op. 35 i Robert Schumann en els Estudis després de Paganini Op. 3. Ja al segle XX són el rus Sergei Rachmaninov en la Rapsòdia sobre un tema de Paganini Op. 43, els polonesos Witold Lutoslawksi en les Variacions Paganini per a dos pianos i Karol Szymanoski en els 3 Caprices of Paganini Op. 40 per a Violí i piano els qui reutilizen el material.

Ja per a finalitzar inclourem compositors com; Gabriel Fauré que acostumava a reciclar material escrit anteriorment; com la famosa Sicilienne que compongué el 1893 per a una obra teatral que va ser finalment abandonada, posteriorment el 1898 la reinstrumentà per a Violoncel i piano i finalment el mateix any la reutilitzà per la música incidental de  l'obra teatral Pelléas et Mélisande. O Igor Stravinsky que utilitzà música, en la que es considera la primera obra neoclàssica Pulcinella, escrita per Giovanni Pergolesi (més tard es demostrà que gran part havia pogut ser escrita per altres compositors).

Diu Tomás Marco en l'apartat "Música sobre músicas" de l'assaig Pensamiento musical y S. XX, que la dificultat resideix en saber perquè la nova postmodernitat presenta la reutilització un nou camí en l'horitzó quan la reutilizació ha existit sempre.

La Música Clàssica al cinema

Al llarg de la història del cinema, molta de la música que s'ha utilitzat no ha estat pensada per a servir de base a les imatges. I a més s'ha emprat, o bé de manera diegètica; és a dir pertanyent al mateix món de la ficció i alhora interactuant amb els personatges, o bé de manera extradiegètica; afegida fora de la ficció, i emfatitzant així el desenvolupament narratiu. Podem apreciar del que estem parlant amb aquesta escena de la pel·licula Birdman  (2014) d'Alejandro González Iñárritu, en la que es barreja la música diegètica amb l'extradiegètica per tal d'accentuar la realitat i la ficció en el film.

La música clàssica en particular ha estat un recurs obligatori, sobretot als primers anys de l'aparició, quan el cinema encara no disposava de música específica. Fou necessari que autors provinents del camp de la mal anomenada 'música seriosa' com Camille Saint-Saëns (El asesinato del Duque de Guisa (1908)), Ippolitov-Ivanov (Stenka Razin (1908)) Sergei Prokofiev (Alexander Nevsky (1938)), Ivan el Terrible (1944)), Darius Milhaud (Espoir - Tierra de Teruel (1937)), Ralph Vaughan-Williams (Scott de la Antàrtida (1948)), dedicaren part de les seues obres al repertori de la música per a cinema.

Per tal de fer-nos una idea de quina manera la música dels clàssics ha estat emprada des dels inicis, i basant-nos amb la Internet Movie DataBase (IMDb), sobren algunes xifres com l' omnipresència de Mozart (de la mateixa manera que passa a la música per a publicitat) en més de mil pel·licules, la de Bach en nou-centes seixanta-dos i la de Wagner en quasi nou-centes.

De tots els directors és Stanley Kubrick (1928-1999) qui millor ha sabut emprar la música clàssica en tota la seua filmografia. Potser a la història del cinema no hi ha hagut cap cineasta que haja combinat de manera tan magistral la música clàssica amb la imatge com ho feu ell. Des de l'espectacular escena introductòria de 2001: Odissea a l'espai (1968), en la que l'evolució de la humanitat ve reforçada per l'Also Sprach Zaratrustha (Així va parlar Zaratrustha) de l'incommesurable músic postromàntic Richard Strauss, la bella escena de Barry Lyndon (1975) on podem escoltar el II moviment del Trio núm.2 en Mib Major de Franz Schubert, el Vals nº 2 de la Jazz Suite de Dimitri Shostakovich i la Música Ricercata de Gyorgy Ligeti en la perturbadora Eyes Wide Shut (1999), així com la Música per a Cordes, Percussió i Celesta de Bela Bartok al Resplandor (1980), probablement en una de les seqüències més encollidores del cinema.

Tot i això d'altres directors també han mostrat ser grans melòmans i han necessitat assolir les seues històries amb música d'altres èpoques. Cineastes  com Francis Ford Coppola (1939-) autor de pel·licules com The Godfather  amb aquesta escena de destrucció amb el Dies Irae del Requiem Kv. 626 de Mozart, o  la mítica escena d'Apocalypse Now on apareix la Cavalcada de les Valquiries de Richard Wagner; Martin Scorsese (1942-) amb  Toro Salvatge on sona de fons l'Intermezzo de la Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni o L'aviador amb la Tocatta i Fuga en Re menor de Johann Sebastian Bach; Woody Allen  (1935-) Manhattan amb la cosmopolita Raphsody in Blue del nord americà George Gershwin) Match Point  on sona de manera dramàtica  la cançò del compositor francés George Bizet i cantada per Enrico Caruso, Mi par d'udir ancora, Amor i mort on sona a la seqüència final la Dansa del Tinent Kijé de Sergei Prokofiev. 

Però potser, una de les escenes amb música clàssica que més m'ha impactat, és aquesta de Cadena Perpètua , on, de manera diegètica sona l'Ària 'Sull'aria... che soave zeffiretto' de les Bodes de Fígaro de Wolfgang Amadeus Mozart. L'escena és aclaparadors per l'impacte esborronador que provoca escoltar aquesta música en les circumstàncies de la pel·lícula.

La Música Clàssica en publicitat

Tot i que podem pensar que no escoltem música clàssica quotidianament, res més lluny de la realitat, perquè aquesta inunda les nostres vides. L'ús de la música clàssica en publicitat sempre ha estat present, probablement perquè la unió de composicions de Bach, Mozart, Beethoven, Chopin, Prokofiev o Stravinsky amb productes que intencionadament percebem com a atemporals, sol aconseguir resultats satisfactoris.

Com bé dèiem a l'article Música i Psicologia. La musicoteràpia, segurament no existeix res que produïsca més impacte sobre el cervell que la música. I és per això que els creatius publicitaris es recolzen del contingut emocional d'una determinada música per a crear estats d'ànims en el públic i projectar-lo cap a la marca i la manera de percebre-la. 

Un exemple ben clar del que estem parlant, és l'anunci que feu American Express el 2009 per a l'audiència nord americana, en el qual s' utilitza el Preludi de la 1a Suite per a Violoncel de J. S. Bach. En l'anunci se'ns parla d'emocions en els objectes quotidians, percebuts erròniament com formes recognoscibles, amb el fenomen conegut com a paridòlia. 

Un altre example, en aquest cas del Hyundai Sonata realitzat el 2011 per a l'audiència canadenca, en el que s'empra el Rondó Alla Turca de la Sonata no 11 en La M de W. A. Mozart per tal de mostrar-nos l'elegància, ordre i perfecció del cotxe, barreja del fet sonor amb el punt visual. 

Seguint amb Mozart, tenim el cas de l'anunci que Mc Donald's realitzà el 2014 per a Colòmbia, en el que apareix el Duo de Papageno i Papagena de La Flauta Màgica per tal d'entendre el producte de manera desenfadada i divertida.

Cartell Publicitari SONY. Anys 70

I ja per deixar a Mozart, tot i que la música del mestre austríac és probablement la més emprada en publicitat, tenim l'Adagio del Concert per a piano no 23, que serveix de sintonia per a la companyia aèria Air France en el que de manera idealitzada se'ns presenta la idoneïtat i comoditat de viatjar amb la companyia.

Amb alguna variació i barreja de música orquestral i música electrònica trobem la 5a Simfonia de l'últim representant del classicisme vienés com fou L. V. Beethoven, per tal d'il·lustrar la modernitat i grandesa de la companyia nord-americana Intel. Com a curiositat s'ha de destacar la manera perfecta en què el motiu d'aquesta simfonia (sol, sol, sol, mib) casa amb l'àudio corporatiu de la companyia. 

En el següent exemple realitzat el 2017 de la companyia de videojocs Zinga se'ns mostra de quina manera els creatius poden enganyar a l'audiència pel fet d'ensenyar-nos unes imatges, que res tenen a veure amb la realitat, barrejades amb la  melancòlica Liebestraum (Cançò d'amor) de l'inesgotable F. Liszt i que curiosament, de nou, Mc Donald's  també l'empra per a reforçar la melangia que suscita el passat.

Un altre anunci publicitari, ben curiós i a l'hora encertat és el que fa la companyia nord-americana d'entrepans Subway amb l'Obertura 1812 de P. I. Txaikovski que vincula amb un seguit d'imatges, l'experiència de menjar un entrepà i el moment culminant de l'obra.

Un exemple, que destaca per la seua espectacularitat, és el que el 2008 la companyia Sony  realitzà amb l'Obertura de l'Opera La Gazza Ladra de G. Rossini. En l'anunci, i per tal de ressaltar les qualitats del nou producte que llençava la companyia japonesa, les imatges, de gran impacte visual, anaven enllaçades amb una perfecta coordinació en els moments més sublims de la composició. 

Ja per acabar, tot i que els exemples són inabastables, mostrarem una peça protagonitzada pel mateix I. Stravinsky en un assaig d'un dels fragments del seu ballet Pulcinella. En l'assaig, el músic rus tracta de fer comprendre als executants la necessitat de millorar la interpretació, inclòss quan semblava perfecta. Així la companyia alemanya BMW tracta de fer-se amb el missatge transmés a les imatges: "Si hi ha alguna cosa que es puga millorar, millorem-la"