Compositors maleïts.

La música clàssica sempre ha tingut un lloc reservat als compositors més grans; aquells que nasqueren amb un indubtable talent demostrat al llarg de la seua carrera, moriren a una edat respectable i quedaren a la memòria col·lectiva de les posteriors generacions. En canvi, poc respecte ha guardat la història per a aquells que amb dots musicals extraordinares tingueren una prematura mort, habitualment per malalties infeccioses, quedant en l'oblit el seu curt però excepcional repertori. Afortunadament en tots els casos, part de l'obra o la totalitat d'aquesta es va poder recuperar per tal d'estudiar, editar, programar, i  enregistrar. Així, els músics dels quals anem a parlar tenen en comú els seus dons musicals innats, refutats per algun dels músics més grans, la seua mort precoç, a més de la recuperació posterior de la seua obra per tal de tornar-se a interpretar.

En primer lloc comencem per Juan Crisóstomo de Arriaga (1806-1826), músic bilbaí anomenat 'el Mozart basc', que tingué com a professor i gran valedor de la seua música a Luigi Bocherini (1760-1842) en la seua etapa parisenca. La seua música va ser enviada a son pare després de la mort per tuberculosi del compositor i va restar quasi mig segle fins que un net del seu germà descobrí algunes partitures abandonades a les golfes de la seua casa natal. L'obra conservada fins hui en dia conté tan sols vint-i-set peces entre les quals destaquen els Tres Quartets (núm.1 en Re m, núm. 2 en La M, núm. 3 en Mi b M), la Simfonia en Re M, i l'Obertura 'Los Esclavos Felices' . El repertori d'Arriaga ensuma olors beethovenianes així com accents romàntics a la manera de Schubert.

Continuem amb Hans Rott (1858-1884) músic vienés fill de pares artistes, la prematura mort dels quals no el va condicionar per tal de continuar els seus estudis al Conservatori de Viena. Breu company d'habitació de Gustav Mahler (1860-1911) qui a la mort de Rott afirmà que  la música havia perdut una figura incommensurable, a més d'un dels alumnes predilectes d'orgue d'Anton Bruckner (1824-1896) a qui elogiava per la seua capacitat d'improvisació sobre obres de Bach, la música de Rott va beure, com tota la seua generació, del wagnerisme que impregnava l'època. Tot i això a Johannes Brahms (1833-1897) no li va agradar la influència que Bruckner exercí amb algun dels alumnes i potser per aquest motiu el jove Rott va rebre dures crítiques per part del mestre alemany després de veure la seua 1a simfonia. Aquest fet va capgirar la carrera del talentós músic fins a enfonsar-se en una greu depressió que el va fer ingressar en un dels hospitals psiquiàtrics de Viena on tres anys després va esdevenir la seua mort per tuberculosi.

Seguim la llista amb Vassili Kalínnikov (1866-1900), músic nascut a la ciutat russa d'Oriol que mostrà aptituds excepcionals per a la composició, tot i que la pobresa de la família no li permeté estudiar al conservatori. Amb dihuit anys marxà a Moscou per tal d'estudiar fagot a l'Escola de la Societat Filharmònica mitjançant una beca. En el cas de Kalínnikov fou P.I.Txaikovsky (1840-1893) qui intercedí per tal que fora nomenat director del Teatre Malïy a Sant Petersburg per aconseguir un any després el càrrec de director assistent al Teatre Italià de Moscou. Cap al final de la seua vida, va rebre ajuda financera mitjançant el suport de S. Rakhmàninov (1873-1943) fins que morí per tuberculosi a l'edat de trenta-quatre anys. Tant la seua  Símfonia núm. 1 com la Serenata per a Cordes s'han convertit en part del repertori habitual de les orquestres russes.

El nostre següent protagonista és George Butterworth (1885-1916), músic londinenc que des de ben jove  mostrà el seu talent musical. Després de passar per l'Aysgarth Preparatory School assistí amb dinou anys a la prestigiosa Trininty College d'Oxford per tal d'estudiar composició amb Cecil Sharp (1859-1924) i Ralph Vaughan Williams (1872-1958) que a la fi resultaria ser un dels millors amics i més influents músics. Butterworth no ens ha deixat un gran llegat musical d'entre altres coses perquè destruí moltes  de les obres que no considerava dignes. Afortunadament han sobreviscut peces com el Cicle de cançons sobre poemes de A.E. Housman o The Banks of Green Willow, obres que ens recorden a la música romàntica nacional anglesa de tradició folklorista pròpia dels seus antecessors.

Ja per a finalitzar aquesta llista de compositors maleïts, en aquest cas compositora, parlarem de Marie-Juliette Olga Boulanger més coneguda per Lili Boulanger (1893-1918) que amb dinou anys guanyà el prestigiós Prix de Rome. Alumna avantajada va rebre classes de la seua germana Nadia Boulanger (1887-1979), que ha resultat una de les més prestigioses pedagogues del s. XX, i de Gabriel Fauré (1845-1924) potser un dels músics més destacats i influents dintre de l'escola francesa. A més va rebre influència del París dels ballets russos, d'Stravinsky, de Debussy, de Ravel. En les seues últimes composicions va explorar la politonalitat, recurs molt de moda en l'escena francesa, i que és pot observar en el seu Pie Jesu  tot i que en general el seu estil podria classificar-se com de post-romàntic com en aquest Psalm 130. La seua mort a l'edat de vint-i-quatre  anys per tuberculosi esdevingué tràgica per a la seua germana que des d'aleshores mai més compongué.

Reciclatge musical. Música sobre música.

El fenomen de la música escrita a partir d'altra o d'altres músiques, el que s'anomena com a Metamúsica o prèstec musical, és un fenomen que existeix des que la música començà a quedar reflectida en la partitura. I és amb el surgiment de la música impresa quan, per interés comercial, va començar a tenir importància. 

Així, ja al s. XI al Tractat "Musica Enchiriadis", on es troben les composicions polifòniques més antigues que es conserven, apareixen cantus firmi propis del cant pla gregorià a la veu superior, mentre que a la veu o veus inferiors és el compositor qui afegeix música original. Compondre a partir de la tècnica del cantus firmus fou una de les normes generals durant els següents segles tot i que  el cantus firmus apareixia a la veu del tenor.

Un dels exemples de reutilització més rellevants a la història de la música és el de la cançó popular d'orige desconegut L'homme armé, amb la que es compongueren al voltant de 40 misses. Autors com els francoflamencs Josquin Desprez, Johannes Ockeghem, Jacob Obrecht, Guillaume Dufay, Pierre de La Rue, l'italià Giovanni Pierluidi da Palestrina  o l'espanyol Cristobal de Morales al renaixement així com l'escocés Karl Jenkins, el neozelandes Christopher Marshall, l'estadunidenc Mark Alburger o el canadenc Marc-André Hamelin al s. XX, utilitzaren aquesta melodia com a base músical.

En el Barroc els exemples es multipliquen, inclosa la reutilització d'obres pròpies tot i que aquest recurs no fou molt ben vist per alguns historiadors musicals del s.XIX . I és que sols ens cal recordar la famosa ària de G.F.Häendel Lascia ch'io pianga de l'òpera Rinaldo  (1711) que adquireix la forma definitiva en l'aria Lascia la spina de l'oratori Il trionfo del Tempo e del Disinganno (1707) però que té el seu origen en una breu sarabanda de l'òpera Almira (1705) del mateix Häendel escrita dos anys abans. Posteriorment fou Franz Liszt qui la utilitzà  en l'obra per a piano Sarabande und Chaconne aus dem Singspiel Almira. 

Curiosament a Bach en contades ocasions se'l criticà pel reciclatge de la seua pròpia música tot i que ho feu en certa freqüència: Per exemple, transforma el Preludi de la Partita nº3 en Mi M. BWV 1006 en la Simfonia de la Cantata BWV 29, afegeix el cor inicial de la Cantata BWV 110 a partir de l'Obertura de la Suite Orquestral nº 4 BWV 1069 , recicla extenses seccions en la famosa Misa en si menor com el Gloria in Excelsis  que procedeixen de la Cantata Gloria in excelsis Deo BWV 191 o l'Ossana reelabora a partir del Coral inicial de la Cantata BWV 215. A més va fer nombroses transcripcions organístiques dels concerts orquestrals d'Antonio Vivaldi com el Concert per a Organ en Re m BWV 596 a partir del Concert per a 2 Violins i Violoncel en Re m RV 565 o el Concert per a Organ en Sol M BWV 592 a partir del Concert per a corda en Sol M del príncep Sachsen-Weimar.

Ja al Classicisme tenim clars exemples de la reutilització; com fa Mozart, tant de material propi o del material alié.  Les 6 variacions Salve tu Domine KV 398 a partir de l'aria Salve tu Domine de l'Òpera Gli astrologi Immaginari (1779) de l'italià Giovanni Paisiello són bon exemple. O del que fa Beethoven sobre el propi Mozart en les 12 variacions sobre l'aria Se vuol ballare per a piano i violí de les Noces de Figaro (1785) o  sobre l'aria See the conqu'ring hero comes de l'oratori de Häendel Judas Macabeo (1746) en altres 12 variacions per a Violoncel i Piano.

En ple Romanticisme trobem una de les obres més emprades per a servir de base, i no és altra que la virtuosística Capriccio Op 1 nº24 (1819) de Niccolo Paganini. Així autors com l'hongarés Franz Liszt la utilitza en l'Etude 6, els alemanys Johannes Brahms en les Variacions sobre un Tema de Paganini Op. 35 i Robert Schumann en els Estudis després de Paganini Op. 3. Ja al segle XX són el rus Sergei Rachmaninov en la Rapsòdia sobre un tema de Paganini Op. 43, els polonesos Witold Lutoslawksi en les Variacions Paganini per a dos pianos i Karol Szymanoski en els 3 Caprices of Paganini Op. 40 per a Violí i piano els qui reutilizen el material.

Ja per a finalitzar inclourem compositors com; Gabriel Fauré que acostumava a reciclar material escrit anteriorment; com la famosa Sicilienne que compongué el 1893 per a una obra teatral que va ser finalment abandonada, posteriorment el 1898 la reinstrumentà per a Violoncel i piano i finalment el mateix any la reutilitzà per la música incidental de  l'obra teatral Pelléas et Mélisande. O Igor Stravinsky que utilitzà música, en la que es considera la primera obra neoclàssica Pulcinella, escrita per Giovanni Pergolesi (més tard es demostrà que gran part havia pogut ser escrita per altres compositors).

Diu Tomás Marco en l'apartat "Música sobre músicas" de l'assaig Pensamiento musical y S. XX, que la dificultat resideix en saber perquè la nova postmodernitat presenta la reutilització un nou camí en l'horitzó quan la reutilizació ha existit sempre.