La Música Clàssica al cinema

Al llarg de la història del cinema, molta de la música que s'ha utilitzat no ha estat pensada per a servir de base a les imatges. I a més s'ha emprat, o bé de manera diegètica; és a dir pertanyent al mateix món de la ficció i alhora interactuant amb els personatges, o bé de manera extradiegètica; afegida fora de la ficció, i emfatitzant així el desenvolupament narratiu. Podem apreciar del que estem parlant amb aquesta escena de la pel·licula Birdman  (2014) d'Alejandro González Iñárritu, en la que es barreja la música diegètica amb l'extradiegètica per tal d'accentuar la realitat i la ficció en el film.

La música clàssica en particular ha estat un recurs obligatori, sobretot als primers anys de l'aparició, quan el cinema encara no disposava de música específica. Fou necessari que autors provinents del camp de la mal anomenada 'música seriosa' com Camille Saint-Saëns (El asesinato del Duque de Guisa (1908)), Ippolitov-Ivanov (Stenka Razin (1908)) Sergei Prokofiev (Alexander Nevsky (1938)), Ivan el Terrible (1944)), Darius Milhaud (Espoir - Tierra de Teruel (1937)), Ralph Vaughan-Williams (Scott de la Antàrtida (1948)), dedicaren part de les seues obres al repertori de la música per a cinema.

Per tal de fer-nos una idea de quina manera la música dels clàssics ha estat emprada des dels inicis, i basant-nos amb la Internet Movie DataBase (IMDb), sobren algunes xifres com l' omnipresència de Mozart (de la mateixa manera que passa a la música per a publicitat) en més de mil pel·licules, la de Bach en nou-centes seixanta-dos i la de Wagner en quasi nou-centes.

De tots els directors és Stanley Kubrick (1928-1999) qui millor ha sabut emprar la música clàssica en tota la seua filmografia. Potser a la història del cinema no hi ha hagut cap cineasta que haja combinat de manera tan magistral la música clàssica amb la imatge com ho feu ell. Des de l'espectacular escena introductòria de 2001: Odissea a l'espai (1968), en la que l'evolució de la humanitat ve reforçada per l'Also Sprach Zaratrustha (Així va parlar Zaratrustha) de l'incommesurable músic postromàntic Richard Strauss, la bella escena de Barry Lyndon (1975) on podem escoltar el II moviment del Trio núm.2 en Mib Major de Franz Schubert, el Vals nº 2 de la Jazz Suite de Dimitri Shostakovich i la Música Ricercata de Gyorgy Ligeti en la perturbadora Eyes Wide Shut (1999), així com la Música per a Cordes, Percussió i Celesta de Bela Bartok al Resplandor (1980), probablement en una de les seqüències més encollidores del cinema.

Tot i això d'altres directors també han mostrat ser grans melòmans i han necessitat assolir les seues històries amb música d'altres èpoques. Cineastes  com Francis Ford Coppola (1939-) autor de pel·licules com The Godfather  amb aquesta escena de destrucció amb el Dies Irae del Requiem Kv. 626 de Mozart, o  la mítica escena d'Apocalypse Now on apareix la Cavalcada de les Valquiries de Richard Wagner; Martin Scorsese (1942-) amb  Toro Salvatge on sona de fons l'Intermezzo de la Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni o L'aviador amb la Tocatta i Fuga en Re menor de Johann Sebastian Bach; Woody Allen  (1935-) Manhattan amb la cosmopolita Raphsody in Blue del nord americà George Gershwin) Match Point  on sona de manera dramàtica  la cançò del compositor francés George Bizet i cantada per Enrico Caruso, Mi par d'udir ancora, Amor i mort on sona a la seqüència final la Dansa del Tinent Kijé de Sergei Prokofiev. 

Però potser, una de les escenes amb música clàssica que més m'ha impactat, és aquesta de Cadena Perpètua , on, de manera diegètica sona l'Ària 'Sull'aria... che soave zeffiretto' de les Bodes de Fígaro de Wolfgang Amadeus Mozart. L'escena és aclaparadors per l'impacte esborronador que provoca escoltar aquesta música en les circumstàncies de la pel·lícula.

La Música Clàssica en publicitat

Tot i que podem pensar que no escoltem música clàssica quotidianament, res més lluny de la realitat, perquè aquesta inunda les nostres vides. L'ús de la música clàssica en publicitat sempre ha estat present, probablement perquè la unió de composicions de Bach, Mozart, Beethoven, Chopin, Prokofiev o Stravinsky amb productes que intencionadament percebem com a atemporals, sol aconseguir resultats satisfactoris.

Com bé dèiem a l'article Música i Psicologia. La musicoteràpia, segurament no existeix res que produïsca més impacte sobre el cervell que la música. I és per això que els creatius publicitaris es recolzen del contingut emocional d'una determinada música per a crear estats d'ànims en el públic i projectar-lo cap a la marca i la manera de percebre-la. 

Un exemple ben clar del que estem parlant, és l'anunci que feu American Express el 2009 per a l'audiència nord americana, en el qual s' utilitza el Preludi de la 1a Suite per a Violoncel de J. S. Bach. En l'anunci se'ns parla d'emocions en els objectes quotidians, percebuts erròniament com formes recognoscibles, amb el fenomen conegut com a paridòlia. 

Un altre example, en aquest cas del Hyundai Sonata realitzat el 2011 per a l'audiència canadenca, en el que s'empra el Rondó Alla Turca de la Sonata no 11 en La M de W. A. Mozart per tal de mostrar-nos l'elegància, ordre i perfecció del cotxe, barreja del fet sonor amb el punt visual. 

Seguint amb Mozart, tenim el cas de l'anunci que Mc Donald's realitzà el 2014 per a Colòmbia, en el que apareix el Duo de Papageno i Papagena de La Flauta Màgica per tal d'entendre el producte de manera desenfadada i divertida.

Cartell Publicitari SONY. Anys 70

I ja per deixar a Mozart, tot i que la música del mestre austríac és probablement la més emprada en publicitat, tenim l'Adagio del Concert per a piano no 23, que serveix de sintonia per a la companyia aèria Air France en el que de manera idealitzada se'ns presenta la idoneïtat i comoditat de viatjar amb la companyia.

Amb alguna variació i barreja de música orquestral i música electrònica trobem la 5a Simfonia de l'últim representant del classicisme vienés com fou L. V. Beethoven, per tal d'il·lustrar la modernitat i grandesa de la companyia nord-americana Intel. Com a curiositat s'ha de destacar la manera perfecta en què el motiu d'aquesta simfonia (sol, sol, sol, mib) casa amb l'àudio corporatiu de la companyia. 

En el següent exemple realitzat el 2017 de la companyia de videojocs Zinga se'ns mostra de quina manera els creatius poden enganyar a l'audiència pel fet d'ensenyar-nos unes imatges, que res tenen a veure amb la realitat, barrejades amb la  melancòlica Liebestraum (Cançò d'amor) de l'inesgotable F. Liszt i que curiosament, de nou, Mc Donald's  també l'empra per a reforçar la melangia que suscita el passat.

Un altre anunci publicitari, ben curiós i a l'hora encertat és el que fa la companyia nord-americana d'entrepans Subway amb l'Obertura 1812 de P. I. Txaikovski que vincula amb un seguit d'imatges, l'experiència de menjar un entrepà i el moment culminant de l'obra.

Un exemple, que destaca per la seua espectacularitat, és el que el 2008 la companyia Sony  realitzà amb l'Obertura de l'Opera La Gazza Ladra de G. Rossini. En l'anunci, i per tal de ressaltar les qualitats del nou producte que llençava la companyia japonesa, les imatges, de gran impacte visual, anaven enllaçades amb una perfecta coordinació en els moments més sublims de la composició. 

Ja per acabar, tot i que els exemples són inabastables, mostrarem una peça protagonitzada pel mateix I. Stravinsky en un assaig d'un dels fragments del seu ballet Pulcinella. En l'assaig, el músic rus tracta de fer comprendre als executants la necessitat de millorar la interpretació, inclòss quan semblava perfecta. Així la companyia alemanya BMW tracta de fer-se amb el missatge transmés a les imatges: "Si hi ha alguna cosa que es puga millorar, millorem-la"

Erik Satie: el músic irreverent.

Deia el pintor català Santiago Rusiñol a propòsit de Satie, que si la fortuna no li jugava una mala passada, el seu nom sonaria amb el temps. I, tot i que no tota la seua producció es coneguda, les tres Gymnopédies per a piano formen part de l'actual repertori pianístic. Ja desde les primeres partitures Satie destaca per importants innovacions i avança aspectes, com el llenguatge modal, paral·lismes, acords de novena tractats de manera lliure, enllaços sense funcionalitat tonal...que més tard s'apropia l'Impressionisme. 

Satie's Parade

Per a Milhaud el seu art va ser un autèntic Renaixement, en el que després de trobar una nova direcció, va deixar pas a altres per tal de continuar el camí que començà. I és que, sense cap mena de dubte, fou una de les figures claus de l'edat moderna, un excèntric visionari, amb una concepció de la música poc pretensiosa, però a la vegada més popular i 'democràtica'.

Fou el primer compositor conegut en alterar el so del piano en la versió per a piano de la seua Piege de Méduse, amb el que posteriorment John Cage va denominar 'Piano preparat'.  Peces com Vexations i Avant-dernières pensées són minimalistes moltes dècades abans que aquesta paraula tingués significat en la música. La seua Música de Mobiliari, concebuda per a activitats quotidianes, va ser admirada per Duchamp, el qual va presentar la seua Pintura Mobiliari.

L'obra Parade per a orquestra, és un ballet en un acte, coreografiada per Massine, basat en un poema de Cocteau i amb decorats i vestuaris dissenyats per Picasso. I és sense cap dubtes, el punt àlgid de la seua creació que va representar un revulsiu en tots els punts de vista al món artístic. Amb una orquestració adequada i original, que incloïa ritmes de jazz, i efectes musicals molt poc habituals a l'època, com sirenes i el so d'una màquina d'escriure.