Dones compositores a la història de la música occidental

El paper de la dona a la història de la música ha estat completament oblidat per part dels estudiosos; i és que als llibres de capçalera com l'Atles de Michels Ulrich o la imprescindible Història de la música occidental de Donald Grout, Claude Palisca i Peter Burkholder, l'aparició de les compositores no passa de ser més que un fet anecdòtic. Potser perquè existeixen poques models amb les quals basar-se i justificar l'existència musical. iI es que així ho afirmava Fanny Mendelssohn (1805-1847) quan deia que, si fins aleshores les dones no havien compost, com ho podria fer ella.

Jeunes filles au piano - Pierre Auguste Renoir (1892)

Amb quasi tota seguretat, un bon nombre d'obres foren escrites per dones o bé de manera anònima o bé baix algun pseudònim masculí evitant així problemes per gosar de dedicar-se a una feina destinada als homes. Afortunadament, no sempre fou així i des del s. XII amb figures com Hildergarda von Bingen, la trobadora Beatriu de Dia o la joglaressa Tarsiana un bon nombre de dones han quedat a la història.

Al Renaixement, tot i que l'accés a la música estava restringit a l'àmbit privat i casolà apareixen personatges importants  com la toscana Maddalena Casulana (1544-1590) que fou la primera dona a imprimir i publicar, en aquest cas madrigals, en la història de la música occidental; Vittoria Aleotti (1575-1646) compositora d'un bon nombre de motets i madrigals així com organista, clavecinista i directora. A cavall entre el Renaixement i el Barroc existí la italiana Francesca Caccini (1587-1640) coneguda com la Monteverdi de Florencia, destacà en totes les vessants musicals que exercí.

Al Barroc destaquen figures com les de Chiara Margarita Cozzolani (1602-1678) que va publicar quatre reculls musicals, tres dels quals dedicats a madrigals, la seva primera publicació, Primavera di fiori musicali, s'ha perdut; la veneciana Barbara Strozzi (1619-1677) que publicà diversos volúms de música vocal; Antonia Padoani Bembo (1640-1720) que va compondre majoritàriament obres de gèneres vocàlics com òpera, cantata i Te Deums i finalment la francesa Elisabeth-Claude Jacquet de la Guerre (1666-1729) que fou l'única compositora en el cercle intel·lectual femení de Lluís XIV junt amb escriptores notables com Madame de Scudery, Madame de La Fayette i Madame de Sévigné.

Ja al classicisme, com que l'ambient musical es desenvolupa a l'Arxiducat d'Àustria és allà on trobem les següents figures. Així doncs en primer lloc apareix la vienesa d'origen espanyol Marianna Martínez (1744-1812) deixeble de Haydn. Probablement una de les figures més importants del classicisme tot i que mai exercí oficialment d'intèrpret o de compositora per la seua condició social. Maria Theresa von Paradis (1759-1824) cega des dels cinc anys trobà en la interpretació i la composició un consol per tal de minvar la seua invalidesa. Va escriure òperes, cantates, peces corals, concerts per a piano, peces per a cambra i per a teclat i finalment Maria Anna Mozart (1751-1829) fins fa molt pocs anys no s'ha sabut que moltes de les composicions de la seua llibreta d'apunts són pròpies, però  també molta de la seua obra s'haja perdut, ja que al'època els escrits i les obres de les dones quedaven en la ignorància.

Al romanticisme la presència de la dona sembla més substancial, tot i que en cap moment s'aplega a la professionalització i en casos com els de Fanny Mendelssohn (1805-1847), Clara Schumann (1819-1896) i Alma Mahler (1879-1964) s'ha descobert que els seus respectius familiars es van apropiar de les seues obres, relegant-les a l'anonimat com a compositores.

Ja al s. XX dues figures, en aquest cas germanes, destaquen per sobre de la resta. I es que les Boulanger foren compositores que es guanyaren el respecte del món de la música. El 1913, Lili Boulanger (1893-1918) guanyà el Premi Roma per la seua cantata Faust et Helene. Nadia Boulanger (1887-1979) destacà més per la seua faceta de pedagoga, ja que decidí abandonar la composició a la temprana mort de la seua germana. Entre els seus alumnes destaquen personatges il·lustres en la història moderna de la música occidental com Aaron Copland, Astor Piazzola, Leonard Bernstein o Philip Glass.

La Música Clàssica al cinema

Al llarg de la història del cinema, molta de la música que s'ha utilitzat no ha estat pensada per a servir de base a les imatges. I a més s'ha emprat, o bé de manera diegètica; és a dir pertanyent al mateix món de la ficció i alhora interactuant amb els personatges, o bé de manera extradiegètica; afegida fora de la ficció, i emfatitzant així el desenvolupament narratiu. Podem apreciar del que estem parlant amb aquesta escena de la pel·licula Birdman  (2014) d'Alejandro González Iñárritu, en la que es barreja la música diegètica amb l'extradiegètica per tal d'accentuar la realitat i la ficció en el film.

La música clàssica en particular ha estat un recurs obligatori, sobretot als primers anys de l'aparició, quan el cinema encara no disposava de música específica. Fou necessari que autors provinents del camp de la mal anomenada 'música seriosa' com Camille Saint-Saëns (El asesinato del Duque de Guisa (1908)), Ippolitov-Ivanov (Stenka Razin (1908)) Sergei Prokofiev (Alexander Nevsky (1938)), Ivan el Terrible (1944)), Darius Milhaud (Espoir - Tierra de Teruel (1937)), Ralph Vaughan-Williams (Scott de la Antàrtida (1948)), dedicaren part de les seues obres al repertori de la música per a cinema.

Per tal de fer-nos una idea de quina manera la música dels clàssics ha estat emprada des dels inicis, i basant-nos amb la Internet Movie DataBase (IMDb), sobren algunes xifres com l' omnipresència de Mozart (de la mateixa manera que passa a la música per a publicitat) en més de mil pel·licules, la de Bach en nou-centes seixanta-dos i la de Wagner en quasi nou-centes.

De tots els directors és Stanley Kubrick (1928-1999) qui millor ha sabut emprar la música clàssica en tota la seua filmografia. Potser a la història del cinema no hi ha hagut cap cineasta que haja combinat de manera tan magistral la música clàssica amb la imatge com ho feu ell. Des de l'espectacular escena introductòria de 2001: Odissea a l'espai (1968), en la que l'evolució de la humanitat ve reforçada per l'Also Sprach Zaratrustha (Així va parlar Zaratrustha) de l'incommesurable músic postromàntic Richard Strauss, la bella escena de Barry Lyndon (1975) on podem escoltar el II moviment del Trio núm.2 en Mib Major de Franz Schubert, el Vals nº 2 de la Jazz Suite de Dimitri Shostakovich i la Música Ricercata de Gyorgy Ligeti en la perturbadora Eyes Wide Shut (1999), així com la Música per a Cordes, Percussió i Celesta de Bela Bartok al Resplandor (1980), probablement en una de les seqüències més encollidores del cinema.

Tot i això d'altres directors també han mostrat ser grans melòmans i han necessitat assolir les seues històries amb música d'altres èpoques. Cineastes  com Francis Ford Coppola (1939-) autor de pel·licules com The Godfather  amb aquesta escena de destrucció amb el Dies Irae del Requiem Kv. 626 de Mozart, o  la mítica escena d'Apocalypse Now on apareix la Cavalcada de les Valquiries de Richard Wagner; Martin Scorsese (1942-) amb  Toro Salvatge on sona de fons l'Intermezzo de la Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni o L'aviador amb la Tocatta i Fuga en Re menor de Johann Sebastian Bach; Woody Allen  (1935-) Manhattan amb la cosmopolita Raphsody in Blue del nord americà George Gershwin) Match Point  on sona de manera dramàtica  la cançò del compositor francés George Bizet i cantada per Enrico Caruso, Mi par d'udir ancora, Amor i mort on sona a la seqüència final la Dansa del Tinent Kijé de Sergei Prokofiev. 

Però potser, una de les escenes amb música clàssica que més m'ha impactat, és aquesta de Cadena Perpètua , on, de manera diegètica sona l'Ària 'Sull'aria... che soave zeffiretto' de les Bodes de Fígaro de Wolfgang Amadeus Mozart. L'escena és aclaparadors per l'impacte esborronador que provoca escoltar aquesta música en les circumstàncies de la pel·lícula.

La Música Clàssica en publicitat

Tot i que podem pensar que no escoltem música clàssica quotidianament, res més lluny de la realitat, perquè aquesta inunda les nostres vides. L'ús de la música clàssica en publicitat sempre ha estat present, probablement perquè la unió de composicions de Bach, Mozart, Beethoven, Chopin, Prokofiev o Stravinsky amb productes que intencionadament percebem com a atemporals, sol aconseguir resultats satisfactoris.

Com bé dèiem a l'article Música i Psicologia. La musicoteràpia, segurament no existeix res que produïsca més impacte sobre el cervell que la música. I és per això que els creatius publicitaris es recolzen del contingut emocional d'una determinada música per a crear estats d'ànims en el públic i projectar-lo cap a la marca i la manera de percebre-la. 

Un exemple ben clar del que estem parlant, és l'anunci que feu American Express el 2009 per a l'audiència nord americana, en el qual s' utilitza el Preludi de la 1a Suite per a Violoncel de J. S. Bach. En l'anunci se'ns parla d'emocions en els objectes quotidians, percebuts erròniament com formes recognoscibles, amb el fenomen conegut com a paridòlia. 

Un altre example, en aquest cas del Hyundai Sonata realitzat el 2011 per a l'audiència canadenca, en el que s'empra el Rondó Alla Turca de la Sonata no 11 en La M de W. A. Mozart per tal de mostrar-nos l'elegància, ordre i perfecció del cotxe, barreja del fet sonor amb el punt visual. 

Seguint amb Mozart, tenim el cas de l'anunci que Mc Donald's realitzà el 2014 per a Colòmbia, en el que apareix el Duo de Papageno i Papagena de La Flauta Màgica per tal d'entendre el producte de manera desenfadada i divertida.

Cartell Publicitari SONY. Anys 70

I ja per deixar a Mozart, tot i que la música del mestre austríac és probablement la més emprada en publicitat, tenim l'Adagio del Concert per a piano no 23, que serveix de sintonia per a la companyia aèria Air France en el que de manera idealitzada se'ns presenta la idoneïtat i comoditat de viatjar amb la companyia.

Amb alguna variació i barreja de música orquestral i música electrònica trobem la 5a Simfonia de l'últim representant del classicisme vienés com fou L. V. Beethoven, per tal d'il·lustrar la modernitat i grandesa de la companyia nord-americana Intel. Com a curiositat s'ha de destacar la manera perfecta en què el motiu d'aquesta simfonia (sol, sol, sol, mib) casa amb l'àudio corporatiu de la companyia. 

En el següent exemple realitzat el 2017 de la companyia de videojocs Zinga se'ns mostra de quina manera els creatius poden enganyar a l'audiència pel fet d'ensenyar-nos unes imatges, que res tenen a veure amb la realitat, barrejades amb la  melancòlica Liebestraum (Cançò d'amor) de l'inesgotable F. Liszt i que curiosament, de nou, Mc Donald's  també l'empra per a reforçar la melangia que suscita el passat.

Un altre anunci publicitari, ben curiós i a l'hora encertat és el que fa la companyia nord-americana d'entrepans Subway amb l'Obertura 1812 de P. I. Txaikovski que vincula amb un seguit d'imatges, l'experiència de menjar un entrepà i el moment culminant de l'obra.

Un exemple, que destaca per la seua espectacularitat, és el que el 2008 la companyia Sony  realitzà amb l'Obertura de l'Opera La Gazza Ladra de G. Rossini. En l'anunci, i per tal de ressaltar les qualitats del nou producte que llençava la companyia japonesa, les imatges, de gran impacte visual, anaven enllaçades amb una perfecta coordinació en els moments més sublims de la composició. 

Ja per acabar, tot i que els exemples són inabastables, mostrarem una peça protagonitzada pel mateix I. Stravinsky en un assaig d'un dels fragments del seu ballet Pulcinella. En l'assaig, el músic rus tracta de fer comprendre als executants la necessitat de millorar la interpretació, inclòss quan semblava perfecta. Així la companyia alemanya BMW tracta de fer-se amb el missatge transmés a les imatges: "Si hi ha alguna cosa que es puga millorar, millorem-la"